Fins el proper dia 1 d'abril es pot visitar l'exposició Nord del Sud, Sud del Nord al Museu Comarcal del Montsià (Amposta).
En aquesta exposició podeu veure un dels meus darrers treballs: Faith (2006)

Faith és una vídeo projecció que s’inicia amb una pantalla completament negra i el so del compte enrera de l’enlairament de l’Apollo 14, enregistrat per la NASA el 31 de gener de 1971. Com si la veu en off del narrador tingués alguna influència sobre la imatge del vídeo, comencen a aparèixer unes petites llums d’espelma que trenquen la completa foscor inicial. Quan el narrador inicia el compte enrera les espelmes s’encenen i, com si d’un marcador electrònic es tractés, representen visualment els números de forma sincrònica amb la narració. L’encesa simultània de les espelmes revela la presència de l’objecte que s’amagava rera la foscor i que ara ocupa la totalitat de la projecció: un lampadari d’església (el lampadari és un objecte litúrgic que els creients usen, mitjançant l’encesa d’una espelma, per elevar les seves pregàries a Déu). Quan el compte enrera arriba a zero, el so dels motors de l’Apollo 14 ocupen tot l’espai sonor i les espelmes s’apaguen d’una bufada, com si els hagués afectat l’ona expansiva produïda per l’enlairament del coet. En aquell instant decisiu, la imatge es queda completament a les fosques i un brogit ensordidor ho omple tot.
En la intersecció (i la interacció) de la imatge (un lampadari d’església) i el so (el compte enrera de l’enlairament de l’Apollo 14) hi ha l’espai on es construeix el sentit de Faith. Sense ànim d’esgotar les interpretacions possibles de l’obra, assajo una de les possibles maneres d'apropar-s'hi:
La pregària que s’eleva al cel comença amb l’encesa d’una espelma. El coet també s’encén abans d’enlairar-se. Hi ha un cert paral·lelisme visual (fins i tot ritual) que permet superposar dues accions tan allunyades. Com en la pregària, en els viatges a la Lluna només tenim accés a “l’enlairament”, després gairebé tot és una qüestió de fe. Però Faith no tracta sobre viatges a la Lluna, aquests només participen de la metàfora amb què es construeix el sentit de l’obra. Faith ens parla del temps, del pas del temps, de la confiança en un temps després del temps: de la vida i la mort. El compte enrera de Faith ben bé podria ser el de la nostra vida. Potser els 15 segons que la veu en off comptabilitza siguin tota una vida. Potser per aquest motiu les espelmes arriben gairebé esgotades a la fi del compte enrera. A l’arribar a zero, la pròpia força de l’esdeveniment ens deixa a les fosques d’una bufada. És només un moment; però, a partir d’aquí, potser tot és només qüestió de fe.

El web-magazine de arte nexo5.com project recoge una notícia sobre la pieza que presento en ARCO 07

http://www.nexo5.com/nexo5/index.php?productID=100

ARCO’07
Galería Cànem, Hall 7 E 187
Madrid, 15-19 de Febrero, 2007
___________________________

BUSH (2006) es una de mis últimas vídeo proyecciones. La podréis ver en ARCO’07, en el stand de la Galería Cànem (Hall 7 E 187) hasta el 19 de febrero.

Bush reconstruye la escena bíblica de la Zarza Ardiente mediante la intersección de metáforas visuales, sonoras y lingüísticas que remiten a la situación actual en Oriente Próximo y al panorama mundial después de los atentados del 11 de septiembre de 2001. La zarza es un tipo de arbusto (bush, en inglés) a través de la cual Dios se manifestó a Moisés en el monte Sinaí. Al fijarse, Moisés vio que la zarza ardía en fuego, pero la zarza no se consumía. De la zarza salió una voz que alentó a Moisés a guiar al pueblo de Israel hasta la Tierra Prometida y a liberarlo de su opresión. En bush, la voz reproduce un fragmento de un discurso pronunciado por George W. Bush cuando escasamente había transcurrido un mes desde el atentado al World Trade Center: «Los terroristas atacaron al Centro Mundial del Comercio. Le temen al comercio porque comprenden que el comercio trae libertad y esperanza. […] Estos ataques, una vez más, revelan la maldad que anida en el corazón del terrorismo, la maldad que nosotros debemos combatir». De hecho, la voz que se escucha en el vídeo es la propia voz de George Bush estirada y distorsionada. Una distorsión que lo mismo remite a la Voz atronadora de la divinidad, que recuerda las voces enmascaradas de los comunicados terroristas.
El fuego de la zarza de bush evoca, de algún modo, las columnas de humo y fuego de las Twin Towers. Pero la zarza no sólo no se consume sino que parece rearmarse y regenerarse a medida que la voz va pronunciando su mensaje.
El dios de bush no es un dios ardiendo, herido por las llamas sino un dios ardiente y colérico que, como el dios de Moisés, se muestra por primera vez a los hombres con su propio Nombre: Trade (Comercio).
Bush, con su referencia al pasaje bíblico de la Zarza Ardiente, no sólo remite a una situación geopolítica específica sino también a su representación mediática. Parafraseando a Mitchell (4), bush se interroga sobre cómo piensan las imágenes y qué hacen: cual es su capacidad comunicativa como signos y símbolos, qué clase de poder tienen para influir en las emociones y en el comportamiento humano.

____________________________________
4 W.J.T. Mitchell (2005): What do pictures want?

Fotograma de De Fronteres i Pasteres (2002)

Sobre mi trabajo artístico /

Sobre el meu treball artístic

Según Ann-Sofi Sidén, el videoarte son “simples ideas presentándose a sí mismas en un instante”. Me parece una forma sencilla de empezar a explicar mi trabajo. A ese instante, añade Ann-Sofi Sidén, le sigue “un período de producción intenso o expansivo, que tiene como resultado largas horas frente al ordenador mirando, editando, releyendo”(1). El instante es decisivo, pero no en un sentido fotográfico, de “instantánea” sino más bien en un sentido pictórico. Es un instante producido, estirado, condensado. Unas veces, mediante un fragmento breve de vídeo que se repite indefinidamente en un loop de unos pocos segundos; otras, mediante un vídeo de larga duración en el que es la propia acción representada la que se mantiene sostenida, repetida, contenida en su brevedad narrativa.
Paul Sharits afirmaba en 1976 que, para que el cine pudiera expresar ideales democráticos, una de las condiciones que debía darse era que la forma de presentación no prescribiera una duración fija de la contemplación por parte del espectador, “es decir, el espectador debe poder entrar y salir en cualquier momento; como la propia Naturaleza, el espectador debería tener clara la naturaleza básica del film con tan solo un vistazo, sin verse forzado a invertir tiempo esperando lo que se conoce como «desenlace narrativo»”(2). Es en este sentido que sospecho de la naturaleza pictórica de mi trabajo. Aunque mi sospecha no se fundamenta en una cuestión matérica, estética o formal, sino más bien en una cuestión estratégica. Como explicaba John Berger en Modos de ver, “el film se desarrolla en el tiempo y el cuadro no. El modo en que una imagen sigue a otra en un film, su sucesión, construye un argumento que resulta irreversible. En cambio, todos los elementos de un cuadro se ven simultáneamente”(3). Es esa simultaneidad pictórica la que otorga al instante una entidad que difiere de la “instantánea fotográfica”. De hecho, pese a su brevedad, ese instante no es un fragmento congelado de una secuencia narrativa más amplia sino una narración íntegra, contenida en la naturaleza simultánea de la imagen.

Segons Ann-Sofi Sidén, el videoart són “simples idees presentant-se a elles mateixes en un instant”. Em sembla una forma senzilla de començar a explicar el meu treball. A aquest instant, continua Ann-Sofi Sidén, segueix “un període de producció intens o expansiu, que té com a resultat llargues hores davant l'ordinador mirant, editant, rellegint”(1). L'instant és decisiu, però no en un sentit fotogràfic, d'“instantània” sinó més aviat en un sentit pictòric. És un instant produït, estirat, condensat. Uns cops, mitjançant un fragment breu de vídeo que es repeteix indefinidament en un loop d'uns pocs segons; altres, mitjançant un vídeo de llarga durada en el que és la pròpia acció representada la que es manté sostinguda, repetida, continguda en la seva brevetat narrativa.Paul Sharits afirmava al 1976 que, per a que el cinema pogués expressar ideals democràtics, una de les condicions que hauria de donar-se era que la forma de presentació no prescrivís una durada fixa de la contemplació per part de l'espectador, “és a dir, l'espectador ha de poder entrar i sortir en qualsevol moment; com la pròpia Natura, l'espectador hauria de tenir clara la natura bàsica del film amb només un cop d'ull, sense veure's forçat a invertir temps esperant allò que es coneix com a «desenllaç narratiu»”(2). És en aquest sentit que sospito de la natura pictòrica del meu treball. Encara que la meva sospita no es fonamenta en una qüestió matèrica, estètica o formal, sinó més aviat en una qüestió estratègica. Com explicava John Berger a Modos de ver, “el film es desenvolupa en el temps i el quadre no. La manera en que una imatge segueix a una altra en un film, la seva successió, construeix un argument que resulta irreversible. En canvi, tots els elements d'un quadre es veuen simultàniament”(3). És aquesta simultaneïtat pictòrica la que atorga a l'instant una entitat que difereix de la “instantània fotogràfica”. De fet, malgrat la seva brevetat, aquest instant no és un fragment congelat d'una seqüència narrativa més àmplia sinó una narració íntegra, continguda en la natura simultània de la imatge.

__________________________________________
1 MARTIN, Sylvia (2006): Videoarte. Madrid, Taschen.
2 V.V.A.A. (2006): Paul Sharits. Publicaciones del Espai d'Art Contemporani de Castelló.
3 BERGER, John (1974): Modos de ver. Barcelona, Gustavo Gili (2001).