Fotograma de De Fronteres i Pasteres (2002)

Sobre mi trabajo artístico /

Sobre el meu treball artístic

Según Ann-Sofi Sidén, el videoarte son “simples ideas presentándose a sí mismas en un instante”. Me parece una forma sencilla de empezar a explicar mi trabajo. A ese instante, añade Ann-Sofi Sidén, le sigue “un período de producción intenso o expansivo, que tiene como resultado largas horas frente al ordenador mirando, editando, releyendo”(1). El instante es decisivo, pero no en un sentido fotográfico, de “instantánea” sino más bien en un sentido pictórico. Es un instante producido, estirado, condensado. Unas veces, mediante un fragmento breve de vídeo que se repite indefinidamente en un loop de unos pocos segundos; otras, mediante un vídeo de larga duración en el que es la propia acción representada la que se mantiene sostenida, repetida, contenida en su brevedad narrativa.
Paul Sharits afirmaba en 1976 que, para que el cine pudiera expresar ideales democráticos, una de las condiciones que debía darse era que la forma de presentación no prescribiera una duración fija de la contemplación por parte del espectador, “es decir, el espectador debe poder entrar y salir en cualquier momento; como la propia Naturaleza, el espectador debería tener clara la naturaleza básica del film con tan solo un vistazo, sin verse forzado a invertir tiempo esperando lo que se conoce como «desenlace narrativo»”(2). Es en este sentido que sospecho de la naturaleza pictórica de mi trabajo. Aunque mi sospecha no se fundamenta en una cuestión matérica, estética o formal, sino más bien en una cuestión estratégica. Como explicaba John Berger en Modos de ver, “el film se desarrolla en el tiempo y el cuadro no. El modo en que una imagen sigue a otra en un film, su sucesión, construye un argumento que resulta irreversible. En cambio, todos los elementos de un cuadro se ven simultáneamente”(3). Es esa simultaneidad pictórica la que otorga al instante una entidad que difiere de la “instantánea fotográfica”. De hecho, pese a su brevedad, ese instante no es un fragmento congelado de una secuencia narrativa más amplia sino una narración íntegra, contenida en la naturaleza simultánea de la imagen.

Segons Ann-Sofi Sidén, el videoart són “simples idees presentant-se a elles mateixes en un instant”. Em sembla una forma senzilla de començar a explicar el meu treball. A aquest instant, continua Ann-Sofi Sidén, segueix “un període de producció intens o expansiu, que té com a resultat llargues hores davant l'ordinador mirant, editant, rellegint”(1). L'instant és decisiu, però no en un sentit fotogràfic, d'“instantània” sinó més aviat en un sentit pictòric. És un instant produït, estirat, condensat. Uns cops, mitjançant un fragment breu de vídeo que es repeteix indefinidament en un loop d'uns pocs segons; altres, mitjançant un vídeo de llarga durada en el que és la pròpia acció representada la que es manté sostinguda, repetida, continguda en la seva brevetat narrativa.Paul Sharits afirmava al 1976 que, per a que el cinema pogués expressar ideals democràtics, una de les condicions que hauria de donar-se era que la forma de presentació no prescrivís una durada fixa de la contemplació per part de l'espectador, “és a dir, l'espectador ha de poder entrar i sortir en qualsevol moment; com la pròpia Natura, l'espectador hauria de tenir clara la natura bàsica del film amb només un cop d'ull, sense veure's forçat a invertir temps esperant allò que es coneix com a «desenllaç narratiu»”(2). És en aquest sentit que sospito de la natura pictòrica del meu treball. Encara que la meva sospita no es fonamenta en una qüestió matèrica, estètica o formal, sinó més aviat en una qüestió estratègica. Com explicava John Berger a Modos de ver, “el film es desenvolupa en el temps i el quadre no. La manera en que una imatge segueix a una altra en un film, la seva successió, construeix un argument que resulta irreversible. En canvi, tots els elements d'un quadre es veuen simultàniament”(3). És aquesta simultaneïtat pictòrica la que atorga a l'instant una entitat que difereix de la “instantània fotogràfica”. De fet, malgrat la seva brevetat, aquest instant no és un fragment congelat d'una seqüència narrativa més àmplia sinó una narració íntegra, continguda en la natura simultània de la imatge.

__________________________________________
1 MARTIN, Sylvia (2006): Videoarte. Madrid, Taschen.
2 V.V.A.A. (2006): Paul Sharits. Publicaciones del Espai d'Art Contemporani de Castelló.
3 BERGER, John (1974): Modos de ver. Barcelona, Gustavo Gili (2001).